dimecres, 2 de febrer del 2011

TARDA DE PLUJA

Tarda de pluja by Miquel Angel Tena


TARDA DE PLUJA

Com una lira ronca, per la p`luja de plata,
feien càlids arpegis les llargues mans del vent.
Els vidres s'entelaven. En la llar, lentament,
cremava un fogalleig de vellut escarlata.

Fou llavors que, estremida per un secret turment,
digueres els meus versos sense temps, sense data.
De totes, la mes íntima resposta a la sonata
del vent i de la pluja en la tarda morent.

I mentre jo, m'anava fent enfora
d'aquella lassitut terrible que em devora
en la lenta convalescència de l'amor,

no vas encendre làmpares. Translúcida com l'ambre,
queia en plecs abundants a l'extrem de la cambra,
en el capvespre fosc, la seda d'un store.
18 juny 1937

Vaig tenir que visitar Puig d'Olena  unes quantes vegades abans no vaig copsar del tot l'ambient que imaginava per aquesta cançó , la sala on s'estaven els malalts.( Thomas Man -La Montanya màgica - )Hauria estat massa fàcil, fins hi tot deshonest , perqué tampoc era ben be allò. Hi havia quelcom més...el piano de paret que tocava en Màrius , la Mercè Figueres , recitant bells poemes d'aquell amor seu d'impossible futur.. Però no era allò...vaig passar-hi estones i estones, assegut a les cadires-butaquetes de vímet, amb Sor Josepina venint de tant en tant a demanar-me si volia alguna cosa ... Aquella monja, velleta i delicada, sabia el que estava fent , potser fou la única persona , amb en Xavier i la meva amiga Rut de Gramanet que de vegades pujava amb mi, que va entendre el que estava buscant en les meves estades al Sanatori i durant aquells tres anys llargs que va durar el meu capbussament en Màrius Torres. M'explicava coses. Anècdotes... de vegades se li humitejaven els ulls i em deia que en Màrius era un Sant. Ara sé que mai estaré prou preparat per a traduir amb cançons, la enorme dimensió espiritual d'aquell home que em trasbalsà l'ànima d'una manera tant profunda, que mai he tornat a ser el mateix . Desprès de "...Tot el Fred que s'acosta..." vaig deixar de perseguir la safranòria de la fama i del mamoneig de la cançó Catalana . Me'n vaig allunyar instintivament,- Algú ho va interpretar com una relació malaltissa amb la música-  Pert a mi fou com si m'hi anés quelcom inaprensible de la vida... i encara mantinc una prudencial  distància ...