diumenge, 27 de febrer de 2011

Ja tenim la musica a punt !!!, be a punt del tot no perqué encara li falta alguna cosa i potser n'hi sobra alguna altra...



   GERONI FINAL AMB COMP I EQ by Miquel Angel Tena

La majoria de les jotes que es cantaven per les Garrigues , la Noguera , o el Segrià ,eren cançons de ronda que anaven derivant cap al vals i cap al vals-Jota. Aquesta era una forma molt comuna de cantarles. Me vaig trobar  sovint que els cantaires no tenien gaires manies a l'hora de barrejar el vals i la jota saltaven d'un compas a l'altre i se saltaven alegrement les normes de la acadèmia, amb una facilitat pasmosa ,així que jo també ho faig per que queda molt be i afegeix a aquestes cançonetes un element de sorpresa que les fa més divertides . Com que fins que no hi posem la veu no sabrem com quedarà de "guapo" i si quedarà be o serà un bodrio del 15 , ho tindrem que retocar a mida que anem fent . Compte que ens hi falta un element molt important . La percusió. Us fixareu que no hi ha cap element percusiu per ara , doncs be, no passa res... ja li posarem mes endavant....
Per ara ja tenim les quatre estrofes de dos i una introdució a més d'uns espais "respiratoris" que trenquen el ritme de la cançó i la fan més divertida de tocar i més alegre. Amb l'afegit de la flauta que sempre dona aquest aire de Pastoret de la muntanya que hi queda força bucòlic...

dilluns, 21 de febrer de 2011

CORDA FLUIXA

   CORDA FLUIXA by Miquel Angel Tena


Que sigui la meva ànima la corda d'un llaüt
per sempre igual i tensa
i que el destí no em pugui arrencar, decebut,
sinó una sola nota, invariable, immensa.
Una nota molt greu i molt constant. Vençut
no sigui mai el clau que tiba i que defensa
la viva pulcritud
de la vibració d'una corda ben tensa.
Sóc tan sovint com una corda fluixa i vençuda
que vibra malament!
Amb un ritme feixuc, engavanyat i lent,
àtona, corrompuda,
corda desafinada, la meva ànima ment.
Quants cops l'hauria volgut muda
per no sentir la música falsa del seu accent!
Senyor, ¿Tu no voldries
reblar les torques dels meus extrems afeblits
perquè mai no s'afluixin les meves melodies?
Jo vull ésser constant en els plors i en els crits,
i cantar sempre igual, ignorant les follies,
els dalers, els neguits,
el corb que sobrevola l'estepa dels meus dies…
Jo vull ésser com tu, o corda que diries
que sempre et polsen uns mateixos dits.
MÀRIUS TORRES    Gener del 1937

Amb un arranjament de la Maria Rosa Ribas aquesta cançó que possiblement es la més complexa i ambiciosa que he fet mai , la vaig bastir quan tenia 19 anys i rebia clasesd'en Jordi Pàmies a l'Institut de lleida , vaig conèixer Màrius Torres ...i aquesta fou la segona cançó que vaig inventar sobre els seus poemes la primera fou la Ciutat Llunyana que recordo haber cantat en alguns directes i sobre tot a casa dels Barrull que estaven implicats en l'Esbart Màrius Torres i en la primera edició del premi de poesia Màrius torres , que va guanyar una gran Poetesa de Tortosa que es diu Maria Zoraida Burgos Matheu i que com tants grans escriptors que no viuen prop de Sant Joan D'Espí no existeixen ... quin mal fabor que fan a Catalunya tots aquestos txaperos de la tele !!!!
Al aviolonchel l'Aurora Gassull que va tenir  l'encert de fer rascar l'instrument talment estés un pel desafinat ,ronc, tal com diu el poema cosa que va afegir un punt de misteri al conjunt. Al piano contemporani de la Maria Rosa no li cal ni li sobra res per a mi es perfecte i estic sempre molt orgullós d'haver pogut coneixer-la i col·laborar amb ella per molt que a Catalunya Ràdio em diguessin sense cap mena de respecte que "on anava amb un pedrusco com alló , i que aquest disco no es pot punxar , "despres us queixeu de que no posem la Cançó , si feu aquestes coses!!!! Jo vaig marxar d'aquella merda de lloc on pretesament es dinfonia la "Cultura Catalana" ... em vaig espolsar la pols de les sabates i no hi he tornat més.D'això ja fa 24 anys... 

divendres, 18 de febrer de 2011

MÀRIUS TORRES FEBRER

   FEBRER by Miquel Angel Tena

FEBRER- 1937 -
Els núvols són més blancs, el cel més pur.
Ara és temps de morir, que la vida es reforça.
El món, altra vegada despert davant l'atzur,
pressent càlidament que ha de tenir un futur
---- sempre el somni que precedeix la força!
Les branques d'ametller senten, sota l'escorça,
un moviment suau i obscur.
El trèvol ja verdeja a la ribera.
Ara és temps de morir, que la mort no és enlloc.
Tremola cada cosa de no saber què espera.
La neu assolellada llisca per la gelera.
Els torrents se'n nodreixen poc a poc.
Tot és tebi i frisós, com davançant el focde la próxima primavera.
Daurats migdies dels minvants d'hivern !
Ara és temps de morir, que la vida comença.
Com un foc invisible, meravellós, intern
sota la terra nua batega el crit etern
de la larva, l'arrel i la semença.
Així els antics, en gerres de rústega faiença,
guardaven el vi de Falern.    


JO VOLIA FER UN VALS DE VIOLINADA.... Però  en Josep Pons va dir-me molt seriós quan ja érem a l'estudi . No Miquel . Aquesta la farem a piano i veu: sense cap més cosa , no li cal cap més aditament . A piano i veu  quedara perfecta. Ho va dir amb tal seguretat que jo vaig fer un Amén intern i un siiii ? indecís extern..El temps ha demostrat que en Josep tenia tota la raó. Mai podre agrair-li prou tot el que em va ensenyar en Josep Pons , El gust pel detall , per la bona m,úsica , per l'estalvi de "patilla"... Aquesta cançó .no necessita cap mena se bestit amb el piano i la veu s'aguanta sola com una núvia ballant el seu primer vals , ni li toquen els peus a terra .   

dimecres, 16 de febrer de 2011

LA NIT ÉS UN PALAU

LA NIT ES UN PALAU by Miquel Angel Tena




Aquesta cançó la vaig rematar a l'era de La Torre dels Frares a Gerp al damunt del rodet de 500 K que encara hi havia llavors, ves a sabre qui se l'apropià- algun brocanter de poble... m'emportava la guitarra des de la Casa prop de la via, res, a 25 metres de l'era, de nit, sota la cúpula d'estrelles i mirava de que la melodia i la paraula fossin com dos enamorats fotent-se un morreig de tornillo, de fet la melodia ja existia en una variant semblant , una cosina germana, que vaig fer anys abans per al sonet d'en Barceló "Qui no ha plorat, no sap que es cantar..." i que vàrem enregistrar amb en Josep Pons l'any 82 a l'estudi d'en Moraleda. Finalment la vam descartar perquè no ens feia del tot el pes.. fallava per algun lloc, encara tinc la versió diguem-ne "fallida" amb  el poema del Barceló que pertanyia a PAS DE DANSA . Aquella meravella que va editar La Polígrafa amb litografies de'n Cormenzana, quan el Joann  ja era mort i, d'on va sortir també, la "DANSA FINAL".ben mirat ara no la veig tant malament, un pel desangelada...? només hauria calgut tornar-la a cantar o posar-hi alguna veu i passaria per bona. Amb el Xavier Palà un joveníssim pianista de Pons que ara s'esforça en acompanyar-me al piano a pesar de que moltes vegades li he de dir que "avui no pot ser" em pensat de fer-les les dues una darrera l'altra  com una suite. Podria durar fins a 15 minuts la broma, així que ens tocarà de prendren's el temps que faci falta.
Quan estava acabant de fixar la cançó... una nit va venir a fondejar a ca meva,  en Xavier Garcia, era una època de lluites per lo del Rialb, i altres assassinats ecològics als que estava tan afeccionat lo Pujol , com per exemple omplir Cataluynaeeee!!! de transgènics (perquè no passa res de res amb els transgènics!!)... en aquestes que el vaig fer estirar a l'Era per que pugués veure el cel estrellat que a Gerp és especialment màgnífic i emocionant i endementres li vaig cantar la cançó , quan ens varem alçar , i , ens espolsàvem les palletes i la pols dels pantalons, en Xavier plorava i de camí cap a la casa jo també vaig posar-me a plorar .
Ell s'acababa de separar i tenia una filla petita amb el cap girat i jo no aconseguia que la meva dona demanés el trasllat cap a Lleida  i vingues d'una puta vegada a viure amb mi a la Casa de l'Horta que havíem restaurat ... ella mai va demanar el trasllat ... Estàvem tristos i la nit era una palau....

dimecres, 2 de febrer de 2011

TARDA DE PLUJA

Tarda de pluja by Miquel Angel Tena


TARDA DE PLUJA

Com una lira ronca, per la p`luja de plata,
feien càlids arpegis les llargues mans del vent.
Els vidres s'entelaven. En la llar, lentament,
cremava un fogalleig de vellut escarlata.

Fou llavors que, estremida per un secret turment,
digueres els meus versos sense temps, sense data.
De totes, la mes íntima resposta a la sonata
del vent i de la pluja en la tarda morent.

I mentre jo, m'anava fent enfora
d'aquella lassitut terrible que em devora
en la lenta convalescència de l'amor,

no vas encendre làmpares. Translúcida com l'ambre,
queia en plecs abundants a l'extrem de la cambra,
en el capvespre fosc, la seda d'un store.
18 juny 1937

Vaig tenir que visitar Puig d'Olena  unes quantes vegades abans no vaig copsar del tot l'ambient que imaginava per aquesta cançó , la sala on s'estaven els malalts.( Thomas Man -La Montanya màgica - )Hauria estat massa fàcil, fins hi tot deshonest , perqué tampoc era ben be allò. Hi havia quelcom més...el piano de paret que tocava en Màrius , la Mercè Figueres , recitant bells poemes d'aquell amor seu d'impossible futur.. Però no era allò...vaig passar-hi estones i estones, assegut a les cadires-butaquetes de vímet, amb Sor Josepina venint de tant en tant a demanar-me si volia alguna cosa ... Aquella monja, velleta i delicada, sabia el que estava fent , potser fou la única persona , amb en Xavier i la meva amiga Rut de Gramanet que de vegades pujava amb mi, que va entendre el que estava buscant en les meves estades al Sanatori i durant aquells tres anys llargs que va durar el meu capbussament en Màrius Torres. M'explicava coses. Anècdotes... de vegades se li humitejaven els ulls i em deia que en Màrius era un Sant. Ara sé que mai estaré prou preparat per a traduir amb cançons, la enorme dimensió espiritual d'aquell home que em trasbalsà l'ànima d'una manera tant profunda, que mai he tornat a ser el mateix . Desprès de "...Tot el Fred que s'acosta..." vaig deixar de perseguir la safranòria de la fama i del mamoneig de la cançó Catalana . Me'n vaig allunyar instintivament,- Algú ho va interpretar com una relació malaltissa amb la música-  Pert a mi fou com si m'hi anés quelcom inaprensible de la vida... i encara mantinc una prudencial  distància ...