dimecres, 16 de febrer de 2011

LA NIT ÉS UN PALAU

LA NIT ES UN PALAU by Miquel Angel Tena




Aquesta cançó la vaig rematar a l'era de La Torre dels Frares a Gerp al damunt del rodet de 500 K que encara hi havia llavors, ves a sabre qui se l'apropià- algun brocanter de poble... m'emportava la guitarra des de la Casa prop de la via, res, a 25 metres de l'era, de nit, sota la cúpula d'estrelles i mirava de que la melodia i la paraula fossin com dos enamorats fotent-se un morreig de tornillo, de fet la melodia ja existia en una variant semblant , una cosina germana, que vaig fer anys abans per al sonet d'en Barceló "Qui no ha plorat, no sap que es cantar..." i que vàrem enregistrar amb en Josep Pons l'any 82 a l'estudi d'en Moraleda. Finalment la vam descartar perquè no ens feia del tot el pes.. fallava per algun lloc, encara tinc la versió diguem-ne "fallida" amb  el poema del Barceló que pertanyia a PAS DE DANSA . Aquella meravella que va editar La Polígrafa amb litografies de'n Cormenzana, quan el Joann  ja era mort i, d'on va sortir també, la "DANSA FINAL".ben mirat ara no la veig tant malament, un pel desangelada...? només hauria calgut tornar-la a cantar o posar-hi alguna veu i passaria per bona. Amb el Xavier Palà un joveníssim pianista de Pons que ara s'esforça en acompanyar-me al piano a pesar de que moltes vegades li he de dir que "avui no pot ser" em pensat de fer-les les dues una darrera l'altra  com una suite. Podria durar fins a 15 minuts la broma, així que ens tocarà de prendren's el temps que faci falta.
Quan estava acabant de fixar la cançó... una nit va venir a fondejar a ca meva,  en Xavier Garcia, era una època de lluites per lo del Rialb, i altres assassinats ecològics als que estava tan afeccionat lo Pujol , com per exemple omplir Cataluynaeeee!!! de transgènics (perquè no passa res de res amb els transgènics!!)... en aquestes que el vaig fer estirar a l'Era per que pugués veure el cel estrellat que a Gerp és especialment màgnífic i emocionant i endementres li vaig cantar la cançó , quan ens varem alçar , i , ens espolsàvem les palletes i la pols dels pantalons, en Xavier plorava i de camí cap a la casa jo també vaig posar-me a plorar .
Ell s'acababa de separar i tenia una filla petita amb el cap girat i jo no aconseguia que la meva dona demanés el trasllat cap a Lleida  i vingues d'una puta vegada a viure amb mi a la Casa de l'Horta que havíem restaurat ... ella mai va demanar el trasllat ... Estàvem tristos i la nit era una palau....